“Si em dius fa 10 anys que els meus fills no anirien a l’escola et diria: ‘Estàs boja!’. Aleshores no sabia que hi havia tantes famílies fent unschooling, ni que existia allà fora un món d’opcions”. Parla la Laura Cazorla, advocada de 40 anys i mare d’una de les 4.000 famílies unschoolers que es calcula aproximadament que hi ha a Espanya (segons els membres de les principals associacions). Encara que el Lucas, de set anys, va anar a l’escola infantil dos cursos, abans de desescolaritzar-lo, la Manuela, de quatre, mai ha trepitjat un centre educatiu.
Tots dos són nens unschoolers, educats a casa. És un dir, perquè no paren de fer activitats extraescolars en diferents espais amb altres famílies, en grup, com el matí en què vam parlar amb la seva mare, mentre ells pasten pa amb altres nens. La Laura va decidir deixar de treballar quan va néixer la Manuela per passar més temps amb ells i l’unschooling va arribar de forma natural. En aquest temps va trencar amb la idea que l’única sortida és portar els nens a l’escola de nou a cinc i que la llibertat d’elecció de la família arriba només fins a la decisió sobre el millor centre. Avui, per a ella, l’unschooling no és només una forma d’educar els nens, més atenta a les seves necessitats, sinó una manera de viure.
Llegiu-ne més fent clic aqui.