L’any 1995 publicava Robert Castel el seu llibre Les métamorphose de la question social. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïts la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d’identitats col.lectives.
La crisi de la civilització del treball
Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l’atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els “treballadors sense treball”, els treballadors “pobres” (el “neopauperisme“), l’aparició d’una “perifèria precària”, “la desestabilització dels estables”. Situacions dures que obligaven a part de la població a “viure al dia”… Avui tot està molt més agreujat. El procés seguit fins al moment actual no ha fet més que confirmar que el treball ha deixat de ser, per una bona part de la població, aquell element d’identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser “el gran integrador”. Des de 1984 alguns especialistes anaven advertint del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La Sociedad del Trabajo. Alianza 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.
El mateix any 1995, publicava Jeremy Rifkin un cèlebre assaig sobre El final del treball. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S’estava instaurant una societat nova, “no basada en el treball”, que “obligava a repensar el fonament mateix del contracte social”: era el moment del “Tercer Sector”, del “voluntariat“, del “servei comunitari”. S’anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l’economia de mercat. De la mà del Tercer Sector vindrien nous llocs de treballs en el sector dels serveis a les persones.