“Som treballadors volàtils immersos en formes de treball temporals amb multitud de projectes alhora, externalitzacions i competitivitat extrema, ja ho saben. El resultat és una alienació que provoca la pèrdua de sentit de pertinença a una empresa o un lloc; en aquest context, que no esperi ningú que la gent cooperi amb els altres; impera el campi qui pugui”, afirma Richard Sennett al seu llibre Juntos (Anagrama).
La precarietat laboral, a més de les retallades salarials i de l’empitjorament de les condicions de treball, suposa la inestabilitat i la reducció de l’ocupació temporal, parcial i segmentada fins a la mínima expressió. A Espanya, menys d’un de cada 10 empleats temporals van passar a tenir un contracte indefinit el 2016. Això és particularment greu entre els joves –en l’anomenada generació dels millennials, nascuts a partir dels anys 80–, on la desocupació arriba al 44,5%.
Hi ha persones que fins i tot no arriben a saber en què i per a què treballen. Les conseqüències d’això són la fragilitat i superficialitat de les relacions humanes, el curt termini, la manca de projectes duradors, els vincles febles amb la feina, la pèrdua de sentit de pertinença a una empresa. El precariat, la nova classe social en ascens, està òrfena, per tant, de nexes de cooperació i solidaritat: d’un relat propi. I per descomptat, de la necessària formació contínua –un dret dels treballadors– i de la sòlida adquisició d’experiència.
Descobriu-ne més fent clic aquí