El curs 2017-2018 va començar quan encara no havia passat un mes dels atemptats terroristes de les Rambles de Barcelona i de Cambrils, comesos per joves ghijadistes de Ripoll. Dies abans de l’inici de les classes, els mitjans de comunicació ens havien anunciat com a gran novetat del curs que es duria a terme un pla per detectar la radicalització islamista a les aules. No es tracta d’un mecanisme nou, no.
Davant d’un problema social greu, davant de qualsevol disfunció social, determinades instàncies polítiques, mediàtiques, determinats opinadors o tertulians dictaminen amb aire sacerdotal la necessitat que l’educació, el món educatiu rebi, entomi aquella anomalia que provoca maldecaps i la comenci a solucionar des de baix, des de l’educació dels infants. A continuació, l’opinió pública fa veure que s’ho creu, i ja ens quedem més tranquils amb la nostra consciència. Això és feina dels mestres, de les mestres, es diu. I ja està, ja ens podem tornar a recloure en els nostres reductes: mentals, socials, professionals, polítics, ideològics…
Sembla que no vulguem saber que l’educació catalana, especialment la pública, i sobretot el seu professorat, fa un gran esforç des de fa anys per atendre, acollir i integrar la immigració. És cert que els resultats no són cent per cent satisfactoris, però no ho són a causa de factors externs, no pas de la voluntat i la dedicació del professionals, que ho són en una societat cada cop més complexa i polièdrica. Uns professionals que sempre han hagut de treballar amb pocs recursos. L’Estat espanyol és en el seu conjunt el 5è país UE amb menys inversió en educació, no ens hem de cansar de repetir-ho.
Llegiu-ne més aquí