¿Estudies dos anys educació infantil i representa que has d’estar preparada per afrontar la situació que et trobaràs un cop entres a treballar? Aquesta és la pregunta que em balla pel cap dia sí i dia també. La resposta és ben clara: no. Un no rotund i sec.
Quan vaig acabar els estudis bàsics per dedicar-me a la petita infància vaig entrar directament a la roda sense preguntar-me res. Envies currículums, busques feina i de cop i volta et trobes immersa en una llar d’infants o un parvulari, dins d’una aula, amb 15 nens i nenes de dos anys, amb una bata i… poca cosa més. Ja ets educadora, però no oblidem que tens 20 anys, amb prou feines has deixat enrere l’adolescència o, de fet, encara t’hi trobes. Et sents despullada, insegura, i amb el temps madures treballant i vas prenent consciència de la vulnerabilitat dels éssers que veus i tractes cada dia. Si t’il·lumines (en aquest món això no passa gaire sovint, per desgràcia), decideixes començar a ser crítica amb allò que fas, amb allò que veus al teu voltant, i vas decidint què t’agrada i què no, què vols i què no vols. Però aquest és un procés llarg, requereix temps. Per fi ho veus.
Llegiu-ne més des d’aquest enllaç