Fa unes setmanes, desconcertada davant el panorama polític que s’està vivint a casa nostra –i que segueixo des de l’estranger–, vaig escriure un article que vaig titular Jo adoctrino. L’afirmació es repetia diverses vegades dins el text i pretenia ser una reivindicació en clau irònica contra les acusacions de manipulació ideològica cap a l’escola catalana. Un primer lector de la meu esborrany, amb més criteri periodístic i polític que jo, em va recomanar que suavitzés el to de l’article, no fos cas que acabés sent utilitzat com una confessió oberta de culpabilitat.
Em vaig autocensurar, no sense sentir certa estranyesa o traïció a mi mateixa –¿és coherent amb la llibertat d’expressió que vull representar quan faig classe, quan escric sobre la professió?–. Alhora, vaig assumir que no estava entenent íntegrament el clima de crispació i amenaça de les llibertats que s’està vivint en els últims mesos –obvio les actuacions violentes explícites; aquestes no deixen lloc a subtileses i ja en vaig parlar en el seu dia–.
Llegiu-ne més fent clic aquí