En una recent trobada a Bilbao, convocats al voltant de la pregunta “Quina educació per a quin món?”, Guadalupe Jover ens va proposar una provocadora reflexió: si en comptes de dir “no tinc temps” penso i busco estratègies per utilitzar-ho d’una manera diferent, potser trobarem oportunitats per viure d’una manera menys estressant el projecte educatiu de l’escola. En tornar a casa recupero un antic text d’Elena Cordoni: Les dones canvien els temps, una proposta de llei d’iniciativa popular en la qual se suggereix parlar del temps, en comptes d’horari, com una manera de reconèixer que l’organització de les complexes tasques de la vida no tenen per què sucumbir a la lògica horària d’organització del treball. En la trobada de Bilbao parlàvem de subjecte, subjecte -subjectat-, però subjecte -polític-, amb voluntat i capacitat per prendre a les nostres mans el destí de les nostres vides. I em pregunto ara si som subjectes del nostre temps docent, educatiu, o per contra ens subjecta una organització horària que ens limita i impedeix desenvolupar aquesta capacitat de ser subjecte.
Llegiu-ne més fent clic aquí.