Amb tretze anys, quan les nenes canvien els jocs pels pòsters dels seus cantants preferits, la Vanessa Pérez (València, 1991) tenia coses més importants en què pensar. Un dolor abdominal fort li va advertir que alguna cosa no anava bé, però mai s’hagués pogut imaginar el diagnòstic que li van donar els metges: un tumor a l’ovari esquerre.
Després de l’extirpació de l’òrgan reproductor, la seva oncòloga a l’Hospital Universitari i Politècnic La Fe (València) va informar-li que era maligne i va pronunciar la temuda paraula “càncer”, la malaltia “de la qual els adults es moren”. Els efectes secundaris de la quimioteràpia van ser difícils d’afrontar, però ho van ser encara més les mirades indiscretes dels seus companys d’institut.
Aquell període es va allargar més del que s’esperava perquè, quatre anys després, li van diagnosticar un segon tumor en l’altre ovari, que també li va ser extret. En aquell cas, era benigne. Ara, als seus 25 anys, la Vanessa, que s’ha graduat en Periodisme i forma part de l’associació Aspanion, que ajuda famílies amb nens amb càncer, només ha d’acudir a revisions amb l’endocrí. Però el fantasma de la recaiguda conviu amb ella.
Llegiu-ne més aquí.