El títol l’he agafat prestat del llibre “Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito”[1], que just aquesta setmana acaba d’arribar a les llibreries. Un dels seus darrers capítols està destinat a suggerir formes de possible acord entre la condició adolescent i les desenfocades pretensions adultes (en forma d’administració, de pares que cerquen control i bones notes, de professorat que vol transmetre coneixement) i faré un breu apunt del seu contingut en aquest article.
Sense simplificar gaire he de dir que, en l’actualitat, l’ensenyament secundari és, amb molt, una font significativa de tensió i dificultat entre bona part dels adolescents. No només assistim a la complexitat d’educar en una etapa convulsa i apassionant, sinó que les distancies entre el que ells i elles consideren important a la seva vida i el que els proposa l’escola oficial comencen a ser enormes.
Iniciar l’adolescència sempre ha estat descobrir que hi havia vida més enllà de l’escola. En canviar d’etapa vital, en plena adolescència, l’escola com a institució deixa d’ocupar un lloc central a la vida. Però és entre les seves parets on passen més temps, on tenen més ocasions de posar en pràctica les seves adolescències. A més, malgrat l’obligatorietat, hi van raonablement feliços a dedicar-se a ser adolescents.
Llegiu-ne més aquí