El sistema educatiu català presenta una estructura altament polaritzada. Com va posar de manifest l’‘Anuari de l’Educació a Catalunya del 2013 i com tornen a posar de manifest les dades actuals (Sistema d’Indicadors d’Ensenyament del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu), el percentatge de població catalana entre 15 i 64 anys amb un nivell d’estudis assolit equivalent a l’educació secundària obligatòria (ESO) i postobligatòria se situa significativament per sota de la mitjana europea. Alhora, però, els percentatges de població que han assolit estudis universitaris se situen, sorprenentment, per sobre d’aquesta mitjana.
Què és el que explica, doncs, el baix nivell d’adquisició d’estudis secundaris postobligatoris de la població catalana? L’objectiu de la reflexió d’aquest article és presentar algunes dades, reptes i hipòtesis, que al meu entendre han de permetre una millor comprensió d’aquesta situació. El text s’articula al voltant de dos grans temes: l’oferta educativa postobligatòria i les transicions de l’educació obligatòria a la postobligatòria. A l’últim apartat es reflexiona, a tall de conclusió, sobre el que es defineix com la ‘construcció institucional de les jerarquies escolars‘.
Descobriu-ho des del següent enllaç