La crisi del model tradicional d’organització i finançament dels estats de benestar i de les polítiques públiques que els caracteritzaven està suposant una renovada pressió sobre el govern i la gestió d’aquestes polítiques. Sobretot les que més percentatge de la despesa pública suposen: sanitat i educació.
En educació el que observem és una tendència per part dels organismes internacionals i dels governs de molts països a modificar els continguts, augmentant els aspectes vinculats a relacionar excel·lència amb competitivitat i esforç individual. Però també pressions sobre els formats de gestió, reforçant les capacitats managerials dels equips de direcció, insistint en l’eficiència i en l’anàlisi d’impactes, buscant situar la comparació i les classificacions entre centres com a palanques de canvi i de pressió sobre el personal acadèmic. Es vol generalitzar una visió del que és públic com un espai burocratitzat, rígid, homogeneïtzador, incapaç de canviar, ofegat per reglaments i cotilles sindicals. Davant d’això es planteja la flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de personalització de nous tipus d’escola.
Llegiu-ne més fent clic aquí.