Les associacions i col·lectius que treballem pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) ens trobem de manera relativament freqüent un fet molt greu: la presència de menors no acompanyats. En relació a això, cal fer una precisió inicial: els menors no acompanyats (també anomenats MENA) no poden ser detinguts i internats a un CIE, tal com disposen les lleis de protecció del menor i la pròpia Llei d’Estrangeria. Tot i això, els darrers mesos hem pogut comprovar quelcom que ja imaginàvem: que les autoritats competents no tenen previst fer res per canviar-ho, incomplint així la seva responsabilitat i el seu mandat.
Per això cal preguntar-se: per què acaba un menor a un CIE si això està prohibit per l’ordenament jurídic? Les raons cal trobar-les en l’absència de certesa que presenten els mètodes de determinació de l’edat, així com en la instauració d’un procediment jurídic que contravé tant les pròpies obligacions internacionals contretes per Espanya com la pròpia normativa interna.
Les històries es repeteixen gairebé sempre de la mateixa manera: tenim coneixement que uns menors no acompanyats estan retinguts al CIE, que van arribar junts en una pastera i van ser interceptats per les autoritats espanyoles en algun punt de la costa. No portaven cap documentació, però van manifestar la seva minoria d’edat. No tots ho fan: alguns prefereixen passar per adults i evitar una hipotètica intervenció de les institucions de protecció de la infància, perquè el seu projecte migratori no passa per estar un temps en un centre de protecció. Altres, en canvi, ho diuen perquè confien en aquesta protecció. El que acostuma aleshores és que davant la manca de documentació i desconfiant de la seva paraula, se’ls fan les proves radiogràfiques de determinació de l’edat, segons determina el protocol (segons recull l’article 190 del reglament de la Llei d’Estrangeria i l’article 2 del reglament dels CIE).
Llegiu-ne més aquí