“El meu fill sempre ha tingut una escolaritat molt complicada. És un nano mogut, massa viu i alegre per estar-se tranquil i concentrat durant hores mentre s’asseu darrera una taula a classe. La seva mare i jo passàvem moltes hores amb ell fent els deures, intentant recuperar aquelles hores d’atenció perdudes, i a mi m’agradava, però a la vegada hi havia quelcom de dolorós, tan per l’angoixa del possible fracàs escolar com pel retorn a la meva mateixa infantesa d’estudiant dispers que detestava l’escola i detestava els deures”. Ho explica el cineasta francès Ludovic Vieuille i d’aquí neix L’hora dels deures, un documental íntim i autobiogràfic que està contribuint a que molts mestres d’aquell país s’estiguin replantejant la qüestió dels deures.
Es titula L’hora dels deures i dura exactament una hora, perquè més o menys és el temps que pare i fill dedicaven diàriament a aquesta tasca, però de fet aquest títol és una adaptació lliure de l’original, Deux cancres, que vol dir alguna cosa així com dos mals estudiants. Dos trastos. El documental mostra la desesperació de tots dos a l’hora de fer els deures, sobre tota mena de matèries, sovint amb enunciats de difícil comprensió fins i tot per les persones adultes. La desmotivació de l’infant, la paciència del pare, una hora diària de frustració compartida. El festival Docs Barcelona l’ha triat com a documental del mes, ahir es va estrenar al cinema Aribau Club de Barcelona i durant tot el febrer es podrà veure a diverses sales de Catalunya i la resta de l’Estat.
Descobriu-ne més aquí