La Nati ja sobrepassa la setantena. Ella forma part d’aquella generació que va haver de migrar per a trobar un futur lluny del poble, on no hi havia feina per a tots. Va aterrar a Barcelona, on ja vivia la germana del seu marit, migrada d’un poble de l’interior de Galícia. Ella es va quedar a la ciutat catalana, cuidant de la canalla i treballant de dona de fer feines mentre el seu marit provava sort a Suïssa. No sabia parlar català; de fet, amb prou feines sabia escriure. Van anar passant els anys i quan la Nati, ja jubilada, va veure que no podia ajudar la seva néta amb els deures, va decidir assistir a una escola d’adults per a aprendre a escriure bé i a parlar català.
La Nati compleix el perfil d’usuària clàssica de les escoles d’adults: una persona amb una necessitat d’aprenentatge bàsica, com l’alfabetització. Així, aquests centres d’aprenentatge al llarg de la vida també obrien les portes a l’obtenció d’un títol de primària o a la preparació dels exàmens d’ingrés per a cursos de nivell més alts. Aquests espais, però, “any rere any han anat perdent gruix en les matrícules. Van sorgir fa 40 anys per alfabetitzar a causa de una demanda veïnal, però arran de l’expansió educativa dels darrers 30 anys han canviat les necessitats”, explica Albert Sanchez-Gelabert, sociòleg de la UAB i autor de l’informe L’educació al llarg de la vida a Barcelona: educació postobligatòria i pràctiques educatives comunitàries, coordinat per Ricard Gomà.
Descobriu-ne més aquí