Durant un viatge pels turons de la Toscana, visitant el Duomo de San Gimignano, vaig entendre un argument que vaig escoltar a Umberto Eco: les catedrals van ser els llibres de text de l’Edat Mitjana. En efecte, aquella impressionant col·legiata del segle XI conté, en els frescos que des del terra fins al sostre decoren el recinte, tot el que un ésser humà d’aquella època havia de conèixer (o estava obligat a conèixer si buscava la salvació): l’expulsió Adam i Eva del Paradís, el dolent de Caín, l’aventura de l’Arca de Noè, el bo d’Abraham… L’admirable vida de Crist i, en fi, les glòries del Paradís i les penes de l’Infern, la síntesi de l’Antic i el Nou Testament, guardats en forma de llibre de còmics.
En una època en què la que la majoria de la població ni llegia ni escrivia, la didàctica pertinent era el relat basat en l’exageració del dibuix, la immersió en la immensitat gòtica gairebé sense llum natural i, òbviament, l’intèrpret/sacerdot que traduïa i feia assequible al profà la complexitat de la veritat revelada. Tot dins les quatre parets de pedra tallada, res a fora.
Llegiu-ne més aquí