Tots hem sentit alguna vegada a classe com la bufeta ens estava punt d’esclatar, aquesta sensació urgent d’haver d’anar al lavabo i, al mateix temps, la vergonya infinita d’aixecar la mà per demanar permís. Urgència física i vergonya moral: dues sensacions contradictòries apreses de manera sistemàtica per controlar el cos, perquè aprenguem a romandre asseguts sense moure’ns (ni protestar) durant vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, nou mesos a l’any.
Els formats de transmissió de coneixement clàssics (ja sigui una lliçó magistral, una ponència en un congrés, una presentació d’un llibre o una visita guiada a un museu) ens obliguen a la quietud:el cos està assegut, pràcticament immòbil, o està dret (en la visita guiada, per exemple), però quiet també. Hem entès la concentració, l’atenció i, per tant, l’aprenentatge com a capacitats relacionades amb el silenci, la serietat i la immobilitat, de manera que hem desterrat els sons que no siguin la veu de l’enunciant, sensacions com el riure i totes aquelles postures diferents a estar asseguts en plena passivitat.
Llegiu-ne més fent clic aquí.