“La vista no pot ser vista”, no oblidaré mai aquesta frase. Primer, perquè el professor la repetia sense parar, i en segon lloc, perquè, per més que l’escoltava, mai no l’entenia. El que parlava era un professor amb el nas altiu, que ens mirava a nosaltres, els alumnes, amb avorriment. Era el mateix que ens deia que estava estudiant per advocat perquè els estudiants no valoràvem la filosofia. “Sou una pèrdua de temps”, ens deia. Aquell any vaig suspendre la filosofia de Batxillerat i, per descomptat, la vaig odiar, també. Malgrat que el professor era bo en el tema, mai va aconseguir que entenguéssim la filosofia ni que empatitzéssim; i, encara menys, que l’estiméssim o, com a mínim, que ens agradés una mica.
Llegiu-ne més des del següent enllaç