Estimada amiga X…,
No en té la culpa ningú que la teva filla ja sigui una adolescent, que s’hagi instal·lat en el mode esbroncada i que tingui per objectiu fer-te la vida impossible. Ho sento, no tinc res de nou per dir-te. Per això no he respost cap de les teves deu o dotze trucades d’aquestes darreres quaranta-vuit hores. Hi insisteixo: aquesta és una guerra que no pots perdre. Fes-me cas, llepa’t les ferides en silenci, somriu i continua al teu lloc de batalla. No et pots rendir, tens una filla i és per a tota la vida. Parla amb ella, abraça-la i digues-li com l’estimes. Avui. Demà. Demà passat i l’altre. Encara que en realitat la voldries escanyar.
Te’n recordes de la primera vegada que em vas trucar atabalada a causa de la teva filla? Feia tres anys que no ens parlàvem. Em vaig enfadar amb tu perquè em vas voler prendre la parella, un esport que practicaves ja quan teníem l’edat de la teva filla… Que t’aconsellés una escola bressol, que el teu marit la volia portar a una de molt bonica de la qual les criatures sortien netes i polides, encerades, planxades i pentinades. Que s’hi dipositaven a les vuit i que te les tornaven a les cinc en punt a la porta, i d’on no podíeu travessar el llindar per por que contaminéssiu el sagrat recinte. En canvi, jo te’n vaig recomanar una de municipal perquè oferia un projecte millor, disposava d’educadores i d’educadors qualificats, fins i tot et vaig preparar una bateria de preguntes que et va convertir en una experta en el tema.
Llegiu-ne més aquí