La Maria Antònia i la Montserrat són mestres. Són dones. Van ser alumnes, anys enrere, quan la dictadura franquista estava en la seva màxima expressió: d’aquelles aules els queda un record “horrorós”, però van seguir l’estela d’aquell joc simbòlic que practicaven tantes nenes, que “s’imaginaven a sí mateixes com a mames o mestres”. Totes dues asseien les seves amigues del barri a la vorera i jugaven a ensenyar-les. Poc a poc, mentre la dictadura anava quedant enrere, aquell joc es va anar convertint en la seva professió. Però el seu transit per aquesta educació que van haver de reformar des de zero no va ser fàcil, igual que tampoc no ho va ser la transició a la democràcia.
La Maria Antònia, mestra d’infantil jubilada i membre de la PAH i de l’associació de mestres RELLA, riu sense complexos quan se li pregunta per aquells referents positius de les aules a la seva infància. “Totes dues venim d’escoles de monges durant el franquisme i bons records d’allò t’asseguro que no n’hi ha”, exclama, parlant també en nom de la Montserrat, que va ser mestra de bressol. Parlem del principi dels anys 50 i recorden “classes molt massificades, òbviament només de nenes. Ens feien anar a netejar l’aula i el pati els dissabtes i els diumenges havíem d’anar a la capella de l’escola a missa. I si passaves el cap de setmana fora havies de dur un justificant del cura del lloc on haguessis estat, que corroborés que havies anat a missa”.
Descobriu-ne més fent clic aquí